dilluns, 14 d’abril del 2014

Dolça Literatura

      
-           -   Sí, sí, un braç de gitano de crema

A la plaça de Sarrià, sota l’ombra dels arbres, s’alça una pastisseria plena d’història. Només de veure el nom, recordo les cèlebres paraules de J.V Foix: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Aquesta pastisseria no era ni més ni menys que el negoci de tota una generació que avui en dia encara perdura. Puc imaginar-me una escena en blanc i negre, el seu pare, un home vell i amb cara de cansat però alhora feliç, traient el pa del forn, a la seva mare, atenent a la clientela  i a ell, un vailet assenyat, assegut en un tamboret amb un quadernet a les mans, escrivint sense descans tot allò que l’envoltava: l’olor del pa acabat de fer, la suau brisa que entrava cada cop que un client obria la porta, la quitxalla dels nens que jugaven a la plaça del poble de Sarrià... També m’imagino com aquell vailet es va anar fent home, envoltat de literatura, i d’un paisatge català que el va marcar tant, que el podem trobar en tota la seva obra poètica, amb un ús de la paraula admirable, convertint-se d’aquesta manera en una de les icones més importants de la poesia catalana, aconseguint la identificació i l'intercanvi dins el temps i entre el segles.  

enllaç: http://www.foixdesarria.com/
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/j-v-foix


Nadine Masip Castillo
1r Batxillerat B

diumenge, 13 d’abril del 2014

Orwell pels carrers de Barcelona

Normalment quan sentim el nom de l'autor Eric Arthur Blair, més conegut pel pseudònim George Orwell, ens vénen al cap obres com ara la Revolta a la Granja o 1984. Tots dos llibres tenen com a objectiu la crítica al comunisme de diverses maneres. Per una banda, La Granja Animal o la Rebel·lió dels Animals és una obra que ho fa mitjançant la sàtira, comparant cada animal amb un estament o classe de la societat russa. Per l'altra, 1984 se situa en una distopia en la qual els governants tenen a la població extremadament vigilada, ja que aquesta també es vigila a si mateixa, i on la ideologia dominant consisteix en l'eliminació de qualsevol llibertat, identitat o privacitat. És a dir, realitza una descripció d'una societat que seria perfectament comparable a la que existia a l'URSS a la època en que es va escriure la novela.

Monument surrealista de Leandre Cristòfol situada al centre de la plaça


Però Orwell no només es dedicà a escriure obres que criticaven la hipocresia i brutalitat del règim comunista rus, sinó que entre les altres que va escriure hi ha una, Homenatge a Catalunya, que parla sobre la guerra civil espanyola, en la qual hi va prendre part durant prop d'un any amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista, en el bàndol republicà. Durant aquest espai de temps va poder veure i, més tard, documentar des d'un punt de vista més o menys objectiu la situació en que es trobaven els combatents republicans a les trinxeres. Com ara la mala qualitat del menjar que rebien, de l'aigua, de les armes, les precàries condicions higièniques, i la poca experiència dels soldats, molts d'ells adolescents.

L'any 1996, l'ajuntament de Barcelona va decidir atorgar el nom d'aquest periodista i escriptor a una plaça del Barri Gòtic a la qual encara no se li havia posat cap nom fins llavors.
Irònicament, l'any 2001 i a causa de l'incivisme viscut a la zona, aquesta plaça va ser la primera de Barcelona en ser equipada amb càmeres de videovigilància.


Marcel Pi
1r BTX A

divendres, 11 d’abril del 2014

Versos i acords

"Aquells versos em deien la música que volien, jo no feia res. Només em deixava dur. Va ser fantàstic i vaig comprovar novament els imprevisibles i màgics camins de l'art."
Amb aquestes paraules expressava el cantautor alellenc Narcís Perich la seva experiència en la creació de "Versos i Acords", disc que tot just acaba de complir 5 anys. 

Més enllà de Serrat, Llach i Raimon, el maridatge música-poesia és cada cop més present a casa nostra. 
Al més pur estil trobadoresc Perich musicà amb minuciosa intensitat cada estrofa, de Margarit a Martí i Pol, passant per Papasseit. El resultat fusiona els clàssics catalans amb el folk americà i les composicions més exquisides. 
Un cop més la poesia troba a les cordes i tecles el seu millor al•liat, i confirma que lluny d'arribar a la seva fi, és un camp cada cop més present al nostre voltant. Avui més que mai la poesia catalana és viva, i la sensibilitat dels músics l'apropa a nosaltres.

Aquí teniu un video de l'adaptació del poema "De Parar i Desparar Taula", de María-Mercé Marçal, que reafirma que a més dels grans clàssics, la literatura catalana del darrer segle ens ha brindat una infinitat de grans poetes.


Podeu llegir aquest i molts altres poemes de l'autora en aquest enllaç: http://www.escriptors.cat/autors/marcalmm/pagina.php?id_text=2136




Marta Ruiz
1r batxE




Carrers i poetes

L'altre dia, mentre buscava una local·lització pel Google Maps em vaig adonar que visc envoltat de carrers amb noms de poetes i escriptors. Casi diàriament passo per carrers com Ausiàs March, Muntaner o Aribau entre d'altres, i no sempre penso en l'autor que homenatja. Però no són els únics, és clar. A Barcelona hi trobem un munt de carrers més, amb noms de poetes coneguts i de no tant coneguts. 


              

Tot buscant més carrers de Barcelona que rememoren a grans artistes de les lletres vaig topar amb un curiòs poema d'un autor actual totalment desconegut per a mi: Vicent Nàcher Ferrero.

Aquest autor valencià nascut a Algemesí l'any 1967 va començar a escriure l'any 1988, i des d'aquell moment ha publicat sis llibres de poesia (com per exemple Primavera de cartons (1994) o Alehop! (2013)) pels quals ha rebut dos premis literaris. Actualment treballa com a professor de secundària a l'Universitat d'Alacant.  (Si voleu saber més sobre l'autor cliqueu aquí)






Doncs bé, el poema (en valencià) que em va cridar l'atenció és el seguent:

Els carrers dels poetes

M'agrada passejar pels carrers
que porten nom dels poetes que m'estime.
Solen ser els més oblidats,
no són cèntrics carrers de volta,
però tenen algun tipus de màgia
i arrepleguen els salers més diversos.
Quin trist destí els dels poetes,
ser un nom de carrer, apartat i perdut,
que no garanteix la lectura de l'obra
malgrat jo torni una vegada, i una altra
a trepitjar els seus amagatalls,
tot pensant en què pensarien ells,
en saber que els seus noms
adornen la nostra vida quotidiana,
tant allunyada dels seus generosos versos.
Moltes vegades, aquells carrers són 
el marc favorit dels amants,
que busquen els llocs més discrets per estimar-se
i donar solta als instints més bàsics.
D'altres, són habitats per gent humil,
de classe treballadora que, constantment
amb el seu dia a dia laboriós,
dignifiquen a aquells lletraferits homenatjats.
Ens calen més carrers,
amb nom de poetesses i poetes,
que ens recorden que tenim un passat escrit,
gloriós,
reflectint els inesborrables testimonis
de les seues poesies,
que haurien de guiar més el nostre camí.
Hi ha inimaginables i màgics tresors,
als llibres,
que mereixen una especial atenció de tothom.
No entenc l'existència
sense la presència terapèutica de les lletres
medicina que guareix l'ànima
de les tensions de la complicada vida moderna.
M'agrada passejar pels carrers
que porten noms de poetes que m'estime.

(Escolteu-lo recitat aquí)


Doncs bé, quan vaig llegir aquest poema vaig pensar que sobretot en la primera part expressa la idea de que els carrers amb nom de peoeta són com una reminiscència d'aquests, però que és un destí trist ja que les seves obres estan oblidades. Aquest poema parla de carrers de ciutats petites o pobles, o sinó de poetes menys coneguts que també tenen el seu carrer. A Barcelona estem també envoltats de literatura, tot i que molts cops no pensem ni tenim en compte el personatje a qui rendeix homenatge el carrer on vivim, passejem o coneixem. Personatges que representen la literatura passada, la història de la nostra cultura, però que per a molts de nosaltres només representen simples direccions. 



Arnau Sánchez Guallar, 1r Batxillerat E






Cartes dels morts oblidats



Vivim en un món amb fronteres. Poques vegades reflexionem envers el que això suposa i com afecta al nostre dia a dia. Aquesta entrada, però, no té la finalitat de debatre si això és just o no i no busca crear conflicte entre aquells que hi estan d’acord, i aquells que consideren anticonstitucional (paraula en sobre ús avui en dia) aquest tipus d’organització geogràfica.
Hem de transcendir la nostre vida. Vam néixer i ens vam trobar una Espanya i una Catalunya políticament construïdes. Si bé és cert que hem lluitat i seguim lluitant amb el poder de la paraula, mai hem viscut una gerra. I si bé és cert que hem conegut de primera mà les injustícies humanes, no sabem que és morir en un front, combatre per uns ideals o sobreviure en un entorn bèl·lic i postbèl·ic.
Aquest destí fou reservat als nostres avis i besavis. Molts d’ells van tornar vius de la guerra. D’altres van morir en nom de cabdills massa covards per agafar un fusell i defensar el país. Aquesta entrada no està enfocada cap aquells que van tornar com herois, tampoc cap aquells que van perdre i van haver de retornar amb el cap baix. I encara menys es centra en els pobres desgraciats que van tornar dins d’un taüt i que van ser enterrats d’una forma digne i honorable (si es que això és possible).
Què en va ser dels pobres dimonis que van morir en territori enèmic? I dels soldats que van caure massa lluny de casa? Doncs que van ser enterrats sense distincions. Amuntonats com bestioles en fosses repartides per tota la nació. Milers d’ànimes anònimes oblidades.



Només a Catalunya podem trobar més de cent fosses comunes i si parlem d’Espanya el nombre sobrepassa el miler. Cada any es descobreixen nous jaciments relacionats amb la guerra civil i en ells, fosses amb els seus respectius “desapareguts en combat”.
La doctora en històrica contemporània Queralt Solé treu a la llum la veritat sobre la guerra civil i els successos tràgics que van concloure amb milers de morts oblidats. Ho fa mitjançant un llibre, amb cites de gran rellevància com ara: “El valle de los caídos debe ser un museo como los campos de concentración”.

Al parlar dels morts oblidats, parlem de joves caiguts en la guerra. Parlem de records. De fotografies que constaten que aquesta gent va existir. I també parlem de cartes. Aquest és el motiu de més pes, pel qual he triat tractar aquest tema.
I és què, des del meu punt de vista aquestes cartes transportaven més literatura que molts llibres. Epístoles que independentment del contingut, o la qualitat narrativa, foren escrites per morts en vida. A l’hora de jutjar-les no se’n ha de tenir en compte la lògica o l’estructura. Analitzades tenint en compte el rerefons, i llegides com els vaixells de sentiments que són, aquestes cartes són segurament el llegat més important de la guerra civil, i a nivell literari, les obres més ben escrites sobre què és  una guerra.


Inspiració a Barcelona

Trudi Canavan

En aquest blog ús vull presenta una novel·lista Australiana.El seu tema per exel·lència és la fantasia. La trilogia que li porta a l'èxit "Las cronicas del mago negro" seguint la historia amb una segona trilogia "La espia traïdora" i rematant amb la preqüela "La maga".Perquè presento a aquesta autora australiana a un blog de literatura catalana?Doncs...

El seu primer llibre de la seva primera trilogia que li porta a l'èxit esta inspirada en Barcelona.No esta precisament inspirada en un moment de solidaritat humana ni molt menys però es el meu ganxo amb el català per poder parlar-os d'aquesta autora.

El seu llibre "El gremio de los magos" que pertany ja a l'anteriorment nomenada trilogia.Comença amb el capítol "La purga" Els mags un gremi de mags que lideren la ciutat imaginària de Imadrin fan anualment una purga per eliminar(matar) i/o expulsar a tots els pidolaires dels carrers.

Doncs aquesta idea esta basada en la preparació de Barcelona per les Olimpíades al 1992 que l'ajuntament va fer una "neteja" de pidolaires del carrer per donar millor imatge.

Em sembla digne de dir i exalta en aquest blog, com la literatura i els novel·listes tan extraordinaris com Trudi Canavan (la meva opinió) poden treure d'un episodi no molt digne una gran historia.No només la historia referint-me a la idea si no com és capaç de fer personatges amb els que et pots identificar.Fer una història que no abunden les escenes d'acció però que no falten i una caracterització molt pròpia i imaginativa dels seus llibres de fantasia.En les seves novel·les incorpora un toc de misteri molt important que fa de la història si hi cap encara més interessant.El misteri és més notori en la primera trilogia.

Que més es pot destacar de les seves novel·les?

Les descripcions a lo millor en l'àmbit formal no destacarien pero els paisatges descrits són imaginatius i hi ha moments que et creus que podrien existir. Creus que podrien existir, ja que encara ser fantàstics no renuncien a una veracitat existencial real.

En la segona trilogia com a punt important d'aquesta autora voldria destacar que dona la seva opinió de forma indirecta. Com a dona lluitadora que és i bona escriptora esta en contra del masclisme donant el control total d'un país a les dones, que fa que aquest país havans subdesenvolupat evolucioni favorablement equiparant-se als altres. Una opinió que hauria d'estar més estesa.



Sergio López Barrachina 
1 BTX E

Jacint verdaguer, un home de gran qualitat humana i literària


Aquest trimestre hem estat llegint uns quants poemes i a més a més, estem preparant un videolit de poemes escrits per grans poetes. Per això he escollit en Jacint Verdaguer, un dels escriptors catalans més representatius del segle XIX.
 Jacint Verdaguer va ser  un dels més grans poetes més reconeguts de les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença. El bisbe Josep Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També se’l coneix com a Mossèn Cinto degut a una vida molt lligada a la religió catòlica i que va influenciar la seva escriptura amb diverses obres de temàtica religiosa. De jove, Verdaguer ingressa al seminari de Vic per a convertir-se posteriorment, en Sacerdot.
Verdaguer també va destacar per la seva excepcional qualitat humana. Utilitzant el seu gran talent literari, va editar un llibre de poesies anomenat Caritat amb l’objectiu de col·laborar econòmicament a la reconstrucció dels pobles andalusos, devastats per un seguit de terratrèmols la vigília de Nadal de 1884. A Caritat,  ens apropa a un a Verdaguer, de quaranta anys, immers en un gran moment de plenitud creativa i on aquest posa l’ofici d’escriptor al servei de la seva generositat i fa una crida a la solidaritat amb el poble andalús, atuït per la catàstrofe dels terratrèmols.

Caritat és un llibre que havia quedat arraconat a la secció de les obres dites menors del poeta però que en realitat és la punta d’un iceberg. No és només l’indicador d’un context històric, social, literari, religiós, econòmic i polític de màxima rellevància; sinó que revela un dens contingut ideològic sobre la pobresa i la riquesa en plena revolució industrial i enmig de la lluita de classes.

Versos i Acords

"Aquells versos em deien la música que volien, jo no feia res. Només em deixava dur. Va ser fantàstic i vaig comprovar novament els imprevisibles i màgics camins de l'art."
Amb aquestes paraules expressava el cantautor alellenc Narcís Perich l'experiència de crear "Versos i Acords", disc que tot just acaba de complir 5 anys.

Més enllà de Serrat, Llach i Raimon, el maridatge música-poesia és cada cop més present a casa nostra.
Al més pur estil trobadoresc Perich musica amb minuciosa intensitat cada estrofa, de Margarit a Martí i Pol, passant per Papasseit.


El Terror en Vinyetes


L'altre dia mentres llegia “El País” em vaig topar amb un article que mencionava l'exposició “Art piegelman's Co-Mix: A Retrsopective”. Una exposició dedica a Art Spiegelmn en el Museu Jueu de Nova York. En l'article es parlava de les diferents facetes de la vida d'Art, com a fill d'una familia jueva, com guanyador del Premi Pulitzer, però sobretot com a pare de la novel·la gràfica com a gènere literari.
El gènere de la novel·la gràfica representa una gran innovació en el món de l' art ja que contempla imatge i literatura com a una sola , fent d'aquesta dualitat artística un nou medi per a l'art.
En Maus l'autor opta per escriure la seva obra a mode de fàbula, afegint en certa manera un toc simplista i infantil sense perdre profunditat ni personalitat.Sense ser testimoni de la Segona Guerra Mundial, Art aconsegueix retratar l'escenari de l'època a través de la figura del seu pare, un home forjat en la duresa de la guerra, ansiós, miserable, racista...
Com què no pretenc desvelar-vos la resta d'una història de la que tots en coneixem el final us convido a tots aquells interessats en la Segona Guerra Mundial a fer-li un cop d'ull a aquest “còmic”, no us en penedireu.
Us deixo un enllaç per a aquells interessats a llegir l'article que m'ha inspirat:
Per a tots aquells que volgueu fer-li una ullada abans de comprar-lo aquí teniu la versió anglesa en format PDF:




Art Spiegelman, visitant l'exposició al Museu Jueu de Nova York

Elias Roldán Berengué
1 BATX D



Més que un parc




De casa a l’escola i de l’escola a casa. Durant aquest camí tant monòton que faig cinc dies a la setmana, passo per un parc dedicat a Joan Brossa. Situat al carrer de Rosselló 191, és un dels molts parcs i monuments de Barcelona en honor al poeta català. En un racó del parc, podem veure una petita paret on hi ha representat la figura d'un simpàtic dimoni tocant una gralla. També hi figuren la lletra A i la Z.

Escultura dedicada a Joan Brossa

Joan Brossa i Cuervo va néixer a Barcelona al 1919.Per molts, és el poeta avantguardista  català més important de la segona meitat del segle XX. L’any 1948, juntament amb altres artistes com el pintor Antoni Tàpies o el filòsof Arnau Puig, fundà un grup anomenat Dau al Set. Era un grup obert a l'art més avantguardista del moment, en contrast amb el tancament imposat per dictadura franquista. L’any 1950 la poesia de Brossa pateix un canvi radical en la seva temàtica, degut en part a la influència del poeta brasiler João Cabral de Melo. Els temes dels poemes del poeta català passen a ser temes lligats a la realitat del moment: les injustícies socials; la violència; el compromís amb el país, ofegat per la dictadura... Experimentador constant, Joan Brossa, fou també un dels primers defensors de la poesia visual a casa nostra. Els principals temes dels seus poemes visuals són la ironia i l’humor. Va morir a Barcelona al 1998 com a conseqüència d'una caiguda per les escales.



El poeta Joan Brossa


Per concloure, m’agradaria explicar una curiositat. Aquest parc es va inaugurar l’any 1998, quan jo tenia poc més d’un any. Els meus pares em van portar a la inauguració, on hi havia el Joan Clos, aleshores alcalde de Barcelona. En un acte per millorar la seva imatge pública, em va agafar en braços i va dir que el parc havia estat construït perquè al cap de pocs anys, nens com jo el poguessin gaudir. Com va dir, vaig passar tardes jugant al parc.

A continuació deixo el link d'un vídeo amb un recull de poemes visuals de Joan Brossa.
https://www.youtube.com/watch?v=me6_n1dwZr0

Ignasi Omedes Vázquez, 1r  Batxillerat C

Parets poètiques

Pensant en idees per escriure aquesta entrada vaig recordar que just al costat de casa meva, al carrer València entre Balmes i Rambla de Catalunya, hi ha dos grans poemes visuals posats a les façanes laterals de dos edificis que tenen entremig un institut. Cada poema és d’un autor diferent: Josep Maria Junoy i Joan Brossa. Tot i així, ambdós poemes són força semblants, ja que comparteixen les dues úniques lletres que hi apareixen: l’A i la Z i, a primera vista, sembla que pretenen transmetre un missatge semblant.

Poema visual de Joan Brossa

Poesia visual de Josep Junoy



Josep Maria Junoy va ser un periodista, poeta i dibuixant català nascut a Barcelona l’any 1887. De jove va viure a París, on a partir de les influències que va rebre d’altres poetes avantguardistes de l’època, va poder ser un dels primers introductors de la poesia avantguardista a Catalunya. Junoy va portar a terme aquesta tasca principalment gràcies a la revista avantguardista que dirigia anomenada Trossos, amb la qual va poder importar les noves tendències literàries europees a Catalunya: el Cubisme i el Futurisme. Juntament amb altres autors com J.V. Foix o Joan Salvat-Papasseit, també va liderar la creació poètica seguint els corrents abans mencionats. Ell es va especialitzar principalment en la poesia visual i els cal·ligrames. De fet, va ser el creador del primer cal·ligrama en llengua catalana: Guynemer o Oda a Guynemer (1917) en el qual es fusiona l’estructura cubista amb el contingut futurista i homeneja a un soldat de la 1a Guerra Mundial.



Poesia visual "Guynermer"



Joan Brossa és segurament més conegut per tots nosaltres. Va néixer a Barcelona l’any 1919 i va destacar en moltes expressions artístiques diferents com la poesia, la dramatúrgia, la prosa i també la creació plàstica. És una figura inclassificable dintre d’un sol bloc, però va destacar principalment en la poesia. Brossa ja escrivia poesia des de jove, fet que el va portar a parlar amb un dels poetes més importants d’aquella època: J.V. Foix. Foix, després de veure els seus poemes, va recomanar-li que comencés a escriure sonets, ja que la poesia catalana mancava d’una tradició poètica a causa dels tres segles de decadència que havia tingut. Brossa va fer cas del seu consell, i no va ser fins després de molts poemes convencionals quan va començar a transgredir amb la poesia visual, la qual és d’una qualitat excepcional. 


Poesia visual de Brossa

Aquests literats catalans amb una carrera literària força distinta, es retroben al carrer gràcies a dos poemes visuals, l’eina que ambdós compartien per transmetre els seus missatges. En aquest cas, trobem dues composicions visuals força similars: una A i una Z i poc més. En el de Brossa unes petjades de sabata i en l’altre una línia feta per punts que uneix les lletres. En totes les societats el signe de la lletra ha estat el responsable de difondre la cultura a través d’allò escrit, ja sigui un papir, un llibre o ara amb l’Internet. Els dos poemes estan situats al costat d’un col·legi, així que podem relacionar-los també amb el procés d'aprenentage que desenvolupa un nen dins l’escola: l’adquisició del coneixement lingüístic, la base de la cultura.

Martí Serra Vivancos 1r D

L'Horiginal, la primera llibreria oral del món

Fa unes setmanes, passejant pel barri del Raval amb la meva família, al costat del MACBA, em vaig trobar amb un bar ben peculiar anomenat Horiginal. Em va cridar l’atenció de seguida un cartell que anunciava, a la porta d’entrada, les pròximes activitats que tindrien lloc en el local, totes elles relacionades amb el món de la poesia.

El recital poètic La Festa de la Fosca va conmemorar
els 20 anys de l'editorial mallorquina Lleonard Muntaner Editor.
En l'esdeveniment hi van participar alguns integrants
de La Fosca, la seva col·leció de poesia.
Em va semblar una iniciativa molt bona per apropar la poesia actual al públic. Darrerament a classe hem estat estudiant el gènere de la poesia i hem treballat alguns poetes rapsodes catalans com Enric Casasses i Josep Pedrals. Per això, quan, investigant per Internet informació sobre aquest peculiar bar vaig trobar que, precisament, un dels responsables dels recitats de poesia que tenen lloc a l’Horiginal, era ni més ni menys que Josep Pedrals, qui denomina el local com "la primera llibreria oral del món" no vaig dubtar ni un moment en compartir aquesta troballa personal en aquest blog.

L’Horiginal va començar la seva aventura poètica el juny del 2001 i des d'aleshores cada dimecres, setmanalment, s'hi han celebrat recitals de poesia que l'han convertit en un punt de trobada entre poetes, editors i lectors (o oients, en aquest cas!)
Ferran Garcia i Josep Pedrals són els responsables del cicle de poesia organitzat per l’Orinal (Obrador de recitacions i noves actituds literàries). 

Imatge d'interior del bar l'Horiginal
                                                                          Les iniciatives poètiques portades a terme en aquest local situat al  carrer Ferlandina l’han convertit en un referent. Tal i com explica Ferran Garcia, programador de les activitats del local, “tothom que hagi estat interessat o vinculat a la poesia a Barcelona ha passat alguna vegada o altra per l’Horiginal.” I no li falta raó ja que per aquest local hi ha passat poetes i artistes tan coneguts com Lluís Llach, Josep Pedrals, Gerard Altaió, Eduard Escoffet, Silvia Perez o Enric Cassases.
L’Horiginal no cobra entrada al públic ni paga als poetes que vénen a recitar. Aquí hi podeu trobar el blog de l'Horiginal per si algun dia us ve de gust gaudir d'una vetllada poètica i necessiteu consultar el seu calendari de programacions. 

La poesia catalana és més viva que mai i prova d’això són les iniciatives portades a terme pels ciutadans que reivindiquen el paper que li correspon com a eina de canvi social i com a divertiment per totes les edats. L'agenda d'actes poètics a la ciutat de Barcelona és inacabable i diversa. 
Per últim, us adjunto un vídeo d'Enric Casasses recitant un poema, inclòs en la seva obra Quintet, al bar l'Horiginal.



                                        
Núria Moretó/ 1r de Batxillerat B

Art urbà i literari

Fa ja casi un any que la cantonada entre el carrer Numància i l'avinguda Diagonal de Barcelona està decorada de manera ben curiosa. Després d'enderrocar un antic edifici, el Districte de Les Corts va encomanar a tres "graffiters" barcelonins, Nados, Inocuo i Kram que plasmessin les seves obres sobre la paret de l'edifici que quedà nua. Els artistes van proposar fer un petit homenatge a la literatura catalana i amb l'aprovació del districte van escollir a Salvador Espriu, aprofitant la celebració del centenari del seu naixement i a Mercè Rodoreda. El resultat és espectacular.

Ni Mercè Rodoreda ni Salvador Espriu necessiten presentació, no hi ha cap dubte de que son dos dels personatges més importants de la nostre literatura. Espriu (Santa Coloma de Farners - Barcelona 1985) va ser un dramaturg, novel·lista i poeta considerat un dels renovadors de la prosa catalana. És famós per les seves obres referides a "Sinera", un anagrama de Arenys de Mar on estiuejava amb la seva família.

Mercè Rodoreda (Barcelona 1908 - Girona 1983) va ser una escriptora que va tocar tots el generes literaris però de manera més destacada la novel·la. Va viure al exili a França durant la Guerra Civil. Les seves obres més reconegudes son La plaça del diamant, El carrer de les Camèlies i Aloma.

Aquesta obra no vol ser només un homenatge a aquests dos grans escriptors sino que també és una reivindicació de l'art urbà com a mitjà tan vàlid com ho podria ser l'art sobre llenç i veient aquesta pintura no hi hauria de cabre cap dubte. 

Xavi Miñarro 1r D

L'aliança entre la música i la literatura

El cantautor Raimon va ser guardonat el passat 21 de març amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2014. Aquest premi s’atorga a les persones que “per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva obra intel·lectual, hagin contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.” I crec amb fermesa que és un premi merescut.
Raimon, cantautor valencià, ha fet que moltes generacions coneguin, estimin i valorin poemes d’autors catalans. És el cas de Salvador Espriu. 


Els puristes critiquen i afirmen que és una heretgia posar música als poemes perquè consideren que és devaluar la poesia. Això pot ser cert quan el cantant maltracta la poesia, però el que és cert és que, quan el cantant és bo, i en aquest cas no hi ha dubte, la poesia pren una segona vida sense perdre la seva essència. Però això només ho pot fer un cantant que, com Raimon, és poeta, i qui ho dubti només ha de repassar aquests magnífics versos de la seva cançó “Al vent”:




Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

El filòsof Nietzsche deia que la moda és allò que passa de moda.  Els bons artistes perduren en el temps. Les lletres i les melodies de les cançons de Raimon van conmoure els nostres pares i, si l’escoltem amb calma, encara avui a nosaltres.


Poesia Visual a Barcelona

POESIA VISUAL A BARCELONA   
Imagen 
L’altre dia passejant sola pel carrers de Barcelona, vaig aturar-me al carrer València (entre Balmes i Rambla Catalunya) davant d’una paret que em va cridar molt l’atenció. 
A la paret hi havien dos lletres de l’abecedari la ¨A¨ i la ¨Z¨entre la distància de les lletres hi havien unes petjades. Aquesta visió em va transmetre que la lletra ¨A¨ era com si fos l’inici, l'origen d’un camí, les petjades el recorregut del camí i finalment, la ¨Z¨ representava la meta o la finalTotes les coses tenen un principi i un final juntament amb un procediment; com la nostra vida, hi ha el naixement i la mort, i entre mig estan els revessos de la vida. 
Aquest és un poema visual de Joan Brossa, El camí de l’A a Z.  
Aquí hi ha una làpida explicativa al monument de Brossaque diu:  
Imagen 
Fa referència a la peça com a ¨poema visual, en tres temps¨


Imagen 
Joan Brossa i Cuervo, va néixer el19 de gener de 1919 a la ciutat de Barcelona, fou un dels fundadors del grup artístic avantguardista Dau al Set (1948) i un dels primers defensors de la poesia visual de la literatura catalana, va ser especialment important i conegut a la segona meitat del segle XX.  
Per ell, la poesia visual vol dir simplement un canvi de codi, donat que veus imatges per tot arreu.  Per aconseguir que un art poètic sense fronteres s'acostés a la realitat, Joan Brossa primer va fer poesia amb la paraula (poesia literària), després la va representar (poesia visual) i finalment, la va materialitzar identificant-la amb objectes (poema objecte).  
L’obra pública de Joan Brossa té un total de 23 poemes, dels quals gairebé la meitat, s’inspiren en la lletra ¨A¨. La seva obra escultòrica, anomenada ¨poemes visuals corporis¨ arriba als espais públics, com ara el ¨Poema visual transitable¨ (1984) del Velòdrom de la Vall d'Hebron de Barcelona. 
Imagen 
Com podem veure, les obres públiques de Joan Brossa estan arreu de Barcelona.  
Imagen 
 Poema corporiBàrcino(1994) a la Plaça Nova, Barcelona 

Imagen 
Homenatge al llibre, poema urbà 
Barcelona, cruïlla Passeig de Gràcia / Gran Vía   


I aquí us deixo un enllaç on hi han poesies visuals de Joan Brossa:  


Huiling Zhang / 1r Batx E